Pep Montes: “Si la primera vegada que ens adrecem als joves és quan hi ha un conflicte, no ens faran cas”

Els aldarulls de Barcelona i les convocatòries difoses a les xarxes socials en altres municipis, com Mataró, han obert el debat sobre la participació d’adolescents en aquests episodis. Més enllà de la resposta policial, Pep Montes, especialista en polítiques de joventut i originari de Pineda de Mar, posa el focus en els entorns en què els joves construeixen la seva identitat i en els recursos que la societat destina a acompanyar-los.

En una entrevista a tvmataró, Montes demana prudència abans de treure conclusions sobre els participants. Defensa reforçar el treball de proximitat, oferir alternatives de socialització i establir vincles abans que apareguin els conflictes. També adverteix contra la culpabilització de les famílies i l’assenyalament dels joves pel seu origen.

Què ens hauríem de preguntar com a societat quan veiem adolescents participant en uns aldarulls com aquests?

Ens hem de preguntar quins són els entorns i els contextos en els quals se socialitzen aquests joves. Quan parlem d’adolescents i joves, parlem de persones que estan en un procés de construcció de la seva identitat. Això es fa de moltes maneres, però sobretot a través del grup del qual formen part i dels contextos de socialització comunitària. Quan aquesta socialització es produeix en un entorn proper i físic, pots identificar les dinàmiques que s’hi generen. Quan un grup de joves respon a una crida que ha fet algú que no saben qui és, ens hem de preguntar què els motiva a fer-ho. Crec que encara és molt aviat per treure conclusions. S’està especulant molt. Hem de posar-hi calma i tenir més informació sobre els perfils d’aquests joves per poder-ho analitzar.

Una de les preocupacions que han expressat els Mossos és que alguns joves actuaven sense por i a cara descoberta. Com ho interpreta?

Té a veure amb com s’han socialitzat i amb les dinàmiques dels grups dels quals formen part. Si la seva socialització no està integrada en l’entorn comunitari proper, de barri o de ciutat, podem intuir que estan imbuïts sobretot per les dinàmiques que es produeixen a les xarxes. Això pot generar una desconnexió amb la realitat física del seu entorn. De la mateixa manera que responen a una crida d’algú que no saben qui és, sense preguntar-se quines motivacions hi ha al darrere, poden no tenir la noció de risc d’estar fent alguna cosa incorrecta. No tenen la sensació que allò que estan destruint sigui seu. Aquesta podria ser una de les raons que expliquessin l’actitud que posen de manifest les forces policials.

Pep Montes, expert en polítiques de joventut "Imaginem una llauna de refresc que sacsegem: mentre no l’obrim, no passa res; quan hi fem una petita esquerda, surt tot disparat. Ens ha de preocupar què està passant dins d’aquesta llauna, què l’està sacsejant, perquè maneres d’obrir-la n’hi pot haver moltíssimes. 

L’efecte imitació dels incidents de París pot haver contribuït al que hem vist aquí?

Sí, segurament, però a mi això no em preocupa especialment. De moviments socials arreu del món n’hi ha i n’hi haurà sempre. Em preocupa sobretot la manera com aquests joves se socialitzen. Imaginem una llauna de refresc que sacsegem: mentre no l’obrim, no passa res; quan hi fem una petita esquerda, surt tot disparat. Ens ha de preocupar què està passant dins d’aquesta llauna, què l’està sacsejant, perquè maneres d’obrir-la n’hi pot haver moltíssimes. Ara ha estat aquesta crida a la xarxa, però qualsevol altra excusa pot provocar-ho. Es produeixen situacions de tensió, els joves arriben a límits emocionals i hi ha una explosió col·lectiva de ràbia. És la manera com expressen malestars o frustracions que poden tenir orígens diferents.

Ens costa entendre els joves?

Jo diria que no els atenem. Em faria una pregunta ràpida i senzilla: quants professionals d’atenció directa tenim treballant amb adolescents i joves, més enllà dels sistemes reglats d’atenció pública, com l’educació o la sanitat? Parlo de professionals de joventut, educadors socials o professionals de centres oberts. Quants en tenim a Mataró? Com podem atendre els joves adequadament i promoure una socialització en entorns comunitaris que sigui rica, diversa i que els ofereixi visions alternatives a la bombolla, si tenim una limitació tan forta de recursos humans? Aquesta és la pregunta que ens hem de fer.

Pep Montes, expert en polítiques de joventut “Als que venim del món de les polítiques de joventut ens passa sovint que ens queixem que tenim pocs recursos i que se’ns fa poc cas. Però, de sobte, hi ha un esclat com aquest i totes les mirades es giren cap a nosaltres. Si prèviament no he tingut la possibilitat d’aproximar-me als joves i d’establir un espai d’interlocució, no puc intervenir de la mateixa manera quan hi ha un conflicte”

Per tant, caldria augmentar els recursos públics destinats a aquesta generació?

Per descomptat. Des del meu punt de vista, sense cap mena de dubte. Tenim molt poques persones atenent-los en proximitat. Diem que no els escoltem prou, però qui els escolta? Si no hi ha professionals que s’hi aproximin, que hi tinguin una relació directa i que hi estableixin vincles, és molt difícil tenir capacitat d’interlocució. Als que venim del món de les polítiques de joventut ens passa sovint que ens queixem que tenim pocs recursos i que se’ns fa poc cas. Però, de sobte, hi ha un esclat com aquest i totes les mirades es giren cap a nosaltres. Si prèviament no he tingut la possibilitat d’aproximar-me als joves i d’establir un espai d’interlocució, no puc intervenir de la mateixa manera quan hi ha un conflicte. Si la primera vegada que m’hi adreço és en aquell moment, no em faran cas.

La clau és actuar abans que aparegui el conflicte?

Hem d’actuar de manera preventiva. Hem de tenir professionals al carrer, al territori, i no pensar que en quatre dies construirem un sistema que ens permeti evitar aquestes situacions. Si volem tenir possibilitats d’evitar nous episodis com aquest, ens hem de posar a treballar ara. Els resultats arribaran al cap d’un cert temps.

Quines mesures concretes prioritzaria?

Els hem d’oferir alternatives. Un dels problemes d’aquesta socialització que es converteix en una bombolla tancada és que veuen poques coses. Tenen una realitat petita i concreta, i ho basen tot en allò que coneixen. Necessiten socialitzar en entorns variats, diferents, i diversificar. Hi ha d’haver educadors que treballin amb ells més enllà de la feina que es fa a les aules. A totes les ciutats hem de tenir espais on puguin passar coses, on els oferim activitats, però on també puguin expressar-se i desenvolupar les seves propostes. Aquests espais han d’estar dinamitzats per una dotació molt més gran de professionals, que també surtin al carrer i facin un treball d’aproximació als joves. Si això es treballa adequadament, podem tenir espais d’interlocució que ajudin a evitar aquestes actituds a mitjà termini. Res del que explico passarà demà si comencem avui. Necessitem començar a treballar avui perquè d’aquí a dos, tres, quatre o cinc anys aquestes coses puguin funcionar.

Pep Montes, expert en polítiques de joventut “Probablement hi ha famílies amb necessitats econòmiques i dificultats socials. Per descomptat que han de ser responsables, però hem d’entendre la dinàmica social en la qual es mouen i actuar-hi. Això ens portaria a parlar també de polítiques econòmiques i d’atenció social. Hi ha un missatge que m’ha indignat aquests dies: la insistència a les xarxes a preguntar-se quin era l’origen o la procedència d’aquests nois, si són fills de la immigració, de segona o tercera generació, per assenyalar-los.”

Les xarxes socials poden ajudar en aquesta feina?

Podrien ajudar. Una de les dificultats és que els joves cada cop se socialitzen menys en grups presencials i ho fan a través de la xarxa. La xarxa pot ser un espai de llibertat, amb un gran potencial per fer coses interessants i positives. Però també té dinàmiques en què predominen missatges simples, violents, que busquen respostes fàcils i promouen la indignació. Hem de poder intervenir-hi i utilitzar internet. No hem de demonitzar el mitjà, sinó l’ús que se’n fa. Hem de generar alternatives. La visió més plural que reclamava per als espais de socialització dels joves també s’ha de treballar des de la xarxa. No ens n’hem d’absentar: hi hem d’entrar i ser-hi actius amb discursos alternatius. I, sobretot, donant-los la veu a ells i facilitant que la utilitzin com un instrument creatiu d’expressió.

Aquests dies també s’ha assenyalat la responsabilitat de les famílies. Fins a quin punt les hem de culpabilitzar?

Molt relativament. Aquests dies molts pares i mares estan descobrint que els seus fills han rebut missatges d’aquest tipus. La immensa majoria no n’han fet cas o no hi han acudit. Per tant, compte: no simplifiquem el missatge. Insisteixo que, fins que no tinguem informació més precisa, és difícil fer afirmacions contundents. Probablement hi ha famílies amb necessitats econòmiques i dificultats socials. Per descomptat que han de ser responsables, però hem d’entendre la dinàmica social en la qual es mouen i actuar-hi. Això ens portaria a parlar també de polítiques econòmiques i d’atenció social. Hi ha un missatge que m’ha indignat aquests dies: la insistència a les xarxes a preguntar-se quin era l’origen o la procedència d’aquests nois, si són fills de la immigració, de segona o tercera generació, per assenyalar-los. Crec que aquesta no és la resposta en cap cas.