La càrrega mental de conviure amb diabetis tipus 1: “He de fer de Laura i de pàncrees”

La Laura va debutar amb diabetis tipus 1 ara fa 8 anys. Feia mesos que arrossegava símptomes que li resultaven familiars, però no va ser fins que va patir una crisi quan es va confirmar. El metge va detectar-li uns nivells de glucosa molt més elevats del que és habitual i de seguida va saber de què es tracatava, la mateixa malaltia que pateix el seu germà. 

La diabetis tipus 1 és una malaltia autoimmune que pot aparèixer a qualsevol edat, tot i que és habitual que es manifesti durant la infància o l'adolescència. En el cas de la Laura, el diagnòstic va arribar als 31 anys. Va ser un moment traumàtic, explica. Les persones que tenen aquesta malaltia han de mantenir els nivells de glucosa en sang dins uns rangs concrets a través, sobretot, de l'alimentació i la insulina. Una gestió constant que comporta, diu, una gran càrrega mental.

Laura Arias Estrella, conviu amb la diabetis tipus 1: jo he de fer de Laura i de pàncrees. És una de les poques malalties que el pacient decideix cada dia, diverses vegades al dia, la dosi de la medicació que s'ha d'injectar. Una dosi, que si no és la correcta, et pot matar.

Cada vegada que fa un àpat, la Laura ha de calcular quants hidrats de carboni ingereix i injectar-se la insulina necessària per gestionar aquell aliment. 

No tots els ingredients t'afecten a la mateixa velocitat. La síndria va més de pressa que un pastís, que té més greix, per exemple. Te'n vas de viatge i et menges un plat que no coneixes. Quants hidrats de carboni tindrà aquell plat? Vius una mica en assaig i error.

Els mites i prejudicis sobre la diabetis tipus 1

A diferència del que sovint es creu, els diabètics de tipus 1 poden menjar de tot, també dolços. La manca de coneixement sobre aquesta malaltia entre la població encara és evident. La Laura s'ha trobat amb prejudicis i comentaris que poden arribar a tenir una greu incidència sobre les persones que la pateixen.

M'ha passat de tenir una baixada de glucosa, d'estar amb gent i que em pregunti: ara què hem de fer? T'hem de punxar? No, si estic baixa d'insulina i em punxes, em mataràs, necessito glucosa.

Sensors de glucosa i bombes d'insulina: com ha avançat el tractament

La motxilla mental és important, però també hi ha una motxilla física a carregar amb tota mena de material sanitari: insulina, agulles, catèters, sensors… Una hipoglucèmia, que pot aparèixer, per exemple, després de fer un exercici físic que no s'havia previst, pot provocar marejos, tremolors, debilitat, desorientació i, fins i tot, dificultats per parlar.

Actualment, la Laura porta un sensor de glucosa al braç que li permet estalviar-se les punxades al dit per mesurar els nivells de sucre en sang. Aquest aparell, a banda de donar-li la informació de la glucosa, és capaç de preveure'n la tendència a través d'uns algoritmes. 

A més, també porta una bomba d'insulina que és capaç de prendre decisions de manera autònoma i afegir-li més dosi de medicament si detecta que n'hi falta. Uns avenços tecnològics que faciliten el control de la malaltia, tot i que no eliminen la necessitat de supervisió constant.

Conviure amb la por

Malgrat l'avanç de la tecnologia, es tracta d'una malaltia que afecta molts aspectes de la vida. Interpel·la directament la persona que la pateix, però també el seu entorn i fa que sorgeixin moltes pors. 

Jo vaig decidir que estava bé tenir por, però que també faria coses amb por.

Només 10 dies després de ser diagnosticada, la Laura va decidir tirar endavant un viatge que tenia planificat a l'Argentina. Des del glacial Perito Moreno es va injectar una de les primeres dosis d'insulina. Assegura que, si no hagués fet aquella excursió per por, se n'hauria penedit tota la vida i anima les persones que conviuen amb la malaltia a no deixar de fer allò que els agrada i a no permetre que la por els condicioni la vida.