"Josep Pallach, política i pedagogia". Aquest és el títol del nou llibre que publica el periodista i escriptor mataroní Joan Safont. En aquest treball s'explica amb tota mena de detalls la trajectòria de Pallach, des de la seva militància revolucionària d'adolescent al POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) durant la República i la Guerra Civil, fins el seu paper de moderació i determinant en la creació de l'espai socialista a Catalunya durant la Transició. Entremig, la presó, la militància a la Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i la seva participació en la política catalana a l'exili. Safont ha explicat a l'Entrevista de Mataró Ràdio que, durant la Transició, Pallach tenia clar que Catalunya havia de tenir el seu propi partit socialista. L'ha definit de catalanista, federalista i convençut que després de la mort de Franco la democràcia no podia arribar per la via de la ruptura. Pallach va morir el 1977, pocs mesos abans de les primeres eleccions democràtiques a Catalunya i Espanya.

JOAN SAFONT, periodista i escriptor
Hi ha una qüestió que ell té molt clara. Que al seu país, l’àmbit d'actuació d'un futur partit socialista, ha de ser Catalunya. Ell és federalista a l'estat espanyol, però diríem que és catalanista a l'àmbit català i fins i tot partidari de l'autodeterminació. Autodeterminació per federar-se després o per arribar a un pacte amb les altres nacions ibèriques. Però, l'àmbit d'actuació és Catalunya.
I després també hi ha la qüestió del seu pragmatisme. Deies això de la mort de Franco. Hi havia molts partits polítics a l'interior que pensaven que Franco cauria per la via revolucionària, per la via armada, per una insurrecció, pel col·lapse del règim... Però ell veu claríssim que el franquisme, com que s'ha posat al dia en la qüestió econòmica, i la gent té vacances, té 600 (cotxe), té televisió i hi ha turisme, el franquisme morirà de mort natural. I per tant s'ha d'anar preparant l'evolució, el treball per la democratització -fins i tot abans que mori en Franco. Però no amb aquestes vies rupturistes, sinó amb vies pragmàtiques.