Els cartells de Les Santes són una bona retrospectiva de l’evolució de la ciutat i, en especial, de la seva Festa Major. Un recorregut visual per la història i l’art de Mataró i, alhora, un bon grapat de símbols per als mataronins. Són molts -i cada vegada més diversos- els artistes que han rebut l’encàrrec des de 1979, l’any de la recuperació de la festa. Ser l’escollit és una gran responsabilitat que s’entoma amb tanta il·lusió com prudència i sempre a l’expectativa dels comentaris que generarà la imatge final. Perquè si una cosa provoca cada cartell és polèmica. Per a gustos, colors.
Tot i que en alguna ocasió la flama s’ha encès més del compte. El cas més flagrant va tenir lloc fa dues dècades, el 2005. En aquell cas, però, la polèmica no va tenir tant a veure amb la imatge en sinó amb l’acusació de plagi. Tot i així, l’autor, el dissenyador gràfic Xavier Rosales va marcar un abans i un després a nivell estilístic. Per primera vegada el cartell de Les Santes era iconogràfic -una reproducció d’un senyal d’inflamable dins un rombe vermell- sobre un fons blanc.
Des d’aleshores les opcions s’han multiplicat però també ho han fet les disciplines. L’any següent, l’artista visual Ita Puig es decantava per l’abstracció per representar la festa com a punt de trobada. El 2007, Marc Prat col·locava en primer pla la mà d’en Robafaves i utilitzava una de les seves tècniques preferides, el dibuix en carbó. El 2008 Martí Anson sorprenia amb un dels cartells que més samarretes ha escampat pels carrers de la ciutat. Mataró es va convertir en un gran club groc-i-negre. Més que un cartell, Anson va crear directament una samarreta.
Les sorpreses van continuar el 2010 amb Dani Montlleó, que representar com es capgira la ciutat els dies de la festa amb un cartell escrit al revés. De la inversió de ‘Santes’ apareixia el personatge d’en Setnas, que fins i tot es va reproduir en forma de nino de foam. Joan Hortós va aportar el 2011 un toc oníric al cartell amb una trampa de colors al centre i talls de xíndria -perquè a Mataró fem Xindriada- flotant per un paisatge 100% mataroní. L’any següent, l’arquitecte Agàpit Borràs va vincular el disseny amb el patrimoni arquitectònic de la ciutat i hi va afegir elements de collage com l’espart per fer els cabells de les santes patrones.
Cartells d'Agàpit Borràs, Joan Hortós i Dani Montlleó
A partir d’aquí, comença una tendència per fer conviure elements festius que s’ha estirat durant l’última dècada, des que l’escultor Pol Codina va donar relleu al seu cartell, protagonitzat per les figures. El 2014 Regina Puig va crear tot un ecosistema de personatges i va actualitzar alguns protagonistes, fent circular en Robafaves i la Geganta en bici i omplint d’onomatopeies pròpies dels dies de festa. Un cartell en tons blancs i sèpia que contrastava amb el rosa d’una xapa que es va convertir en clauer aquell estiu. L’any 2017, Raül Roncero va distribuir elements independents representatius de Les Santes -fins i tot hi va colar una samarreta de Martí Anson- com ara una campana, un unes ulleres per fer la Travessa nedant al Port, una espardenya o el ventall de la Missa de Les Santes.
Entremig, han tingut el seu moment de glòria la figura del Drac (Albert Alís, 2015), les Diablesses en primer pla (Laia Arnau, 2016), el perfil d’en Robafaves amb la cara indefinida que va donar lloc a molts muntatges (Jordi Prat, 2018) o les figures zoomòrfiques de Marta Floriach (2020 i 2021).
Una diversitat que cada any es tradueix en una pluralitat d’opinions. És difícil calcular quin bàndol té més adeptes en funció del cartell. A més, sempre hi ha qui neda entre dues aigües. Tot i així, potser un dels que més reaccions positives ha concentrat ha estat precisament l’últim, el que Carla Aledo va dissenyar el 2023. Un exèrcit de punts mutables de colors amb vida pròpia que reflectien alguns dels elements clau de la festa, les comparses, i un mar de formiguetes tan diverses com la munió de mataronins que aquells dies s’aplega als actes de la festa. Just l’any anterior, el 2022, la il·lustradora i tatuadora Sit Cantallops aixecava polseguera amb un cartell que va ser titllat de transgressor i que contenia un fort segell personal, així com missatge implícit. Juliana i Semproniana al centre, amb aspecte juvenil i actual i gaudint de la festa en llibertat. De fons, la ciutat dibuixada.
I és que els cartells també són el reflex de l’evolució de l’art i de la societat. Una evolució que encara depara sorpreses. Aquest any, per primera vegada, el cartell serà un mural. Com es traslladarà a les clàssiques samarretes i a la resta de marxandatge? Caldrà esperar uns mesos. Això sí, podem aventurar-nos a dir que una cosa es mantindrà: el cartell, en la forma que sigui, s’ha de comentar. I, si ja fa olor de polèmica (sana), és que la festa és cada vegada més a prop.