Armand Olivé: “És trist, però això es farà i quedarà molt maco”

Fa només uns dies que el mosaic d’Armand Olivé del carrer de Velázquez va començar a desaparèixer. L’obra, creada el 1970 en una antiga fàbrica tèxtil, ja s’havia començat a esmicolar quan es va intentar trobar una manera de conservar-la. Finalment, els tècnics municipals i el mateix artista van concloure que era impossible extreure-la sense destruir-la.

Ara, però, el mosaic tindrà una segona oportunitat. Olivé, un dels grans referents del mosaic contemporani a Catalunya, treballa ja en la reproducció de l’obra, mentre l’Ajuntament estudia on ubicar-la. Una rèplica que, segons explica el mateix artista, no serà exactament igual: les ceràmiques d’avui són diferents de les que es fabricaven fa més de mig segle i els colors també canviaran.
 

A ‘La setmana’ de tvmataró, Armand Olivé repassa l’origen d’aquell encàrrec, explica què representava per a ell una obra que durant dècades va formar part del paisatge de Mataró i detalla com serà el complex procés per tornar-la a crear. També parla de la tristesa de veure desaparèixer l’original i de la il·lusió d’haver recuperat, amb aquest projecte, les ganes de tornar a treballar: “El meu ofici és una malaltia”, assegura.
 

És un plaer per a nosaltres poder repassar i concretar una mica més aquesta notícia amb l'autor d'aquest mosaic. 
No, no, el que s'ha explicat és exactament el que ha passat. 

Expliqui'm en què consistia aquesta obra, creada el 1970. Què recorda d'aquell encàrrec? 
Fa 56 anys, i me’n recordo que el propietari de la fàbrica era amic d’un senyor que es deia Trabal, que feia màquines circulars, tenia uns telers i tenia molta pasta. Eren molt amics. Aquest senyor Trabal té una piscina que vaig decorar jo, tota la piscina. I ell era amic del propietari d’aquesta fàbrica, que em sembla que es deia Bon Pastor. Llavors, aquest senyor em va encarregar el mural. La idea era que tingués un significat simbòlic: representava una mena de déu grec robant el foc de l’Olimp, per dir-ho d’alguna manera. I, a més, hi havia elements relacionats amb el teixit, que era el que representava Mataró en aquella època: les fàbriques, el gènere de punt i el teixit de tota la vida.

“Aquesta era una de les obres que més m’agradaven”

Què representava per vostè aquesta obra situada a Mataró? 
A mi, en realitat, em va agradar molt fer-lo, perquè era guapo. A més, estava en un lloc on tothom que passava el podia veure. Per això ha tingut tanta repercussió, perquè era molt popular a Mataró. Tothom que pujava pel carrer Velázquez, fins al tramvia, es girava cap a l’esquerra per mirar el mural.

Recorda com va ser el procés de creació? 
Ara ho deia... Fa 56 anys! No ho recordo exactament. El que sí que sé és que els mosaics es fan d’una determinada manera. Ara, com han passat tants anys, ho faré d’una altra manera perquè el col·locador no tingui cap problema. En l’elaboració del mosaic, per exemple, si la tessel·la, que és la peça, és massissa, el dibuix s’ha de fer al revés i les peces es col·loquen enganxades. Quan després es tornen a enganxar al lloc on han d’anar, el dibuix queda dret. Però com que aquí és ceràmica, no es pot fer així, perquè només veuries el bescuit, és a dir, només veuries el color de la ceràmica. Per això s’ha de fer d’una altra manera.

Ara anava a dir que ningú s'imaginés que vostè, peça per peça, penjat duna corda... 
No es fa mai així. La gent que no coneix aquest ofici es pensa que jo vaig col·locant cada peça una per una a la paret, però no és així. En aquest cas, la rèplica que farem partirà d’una ampliació del mural a mida real, en blanc i negre. Jo hi aniré col·locant les peces de ceràmica i, al damunt, hi posaré un paper enganxat amb una cola sensible. Després ho aniré tallant en fragments i numerant cada peça, tal com s’ha fet sempre. D’aquesta manera, ho deixaré tot preparat perquè el col·locador, al final, no hagi de fer pràcticament cap feina.

“Si això ha desaparegut i a la gent li agrada, fem una rèplica”

Per tant, entenc que vostè i l'Ajuntament ja han parlat i ja han concretat que es farà una rèplica.
És que, per sentit comú, la solució lògica era que, si això ha desaparegut i a la gent li agrada, fem una rèplica. I, de fet, quedarà millor que el que hi havia, segur. El problema és que les ceràmiques que es feien fa 56 anys ja no són les mateixes. Les fàbriques que les fabricaven, amb la Covid, pràcticament totes han plegat. Per tant, ara la feina complicada que tinc és anar buscant colors semblants als que hi havia. Com que seran diferents, segurament seran colors més brillants. 

Ja han parlat d'on podria estar ubicada aquest nou mural?
Aquest és el problema que tenim amb la Mariona Gallifa i el Xavier Alemany, amb qui tinc un tracte exquisit. Ells estan buscant el lloc on es podria col·locar la rèplica, però primer els he dit: «Deixeu-me que la faci i, després, ja en parlarem».

La rèplica serà de les mateixes mides que aquest? S’haurà d’adaptar? 
Serà una mica més petit, però és perquè l'ampliadora no dona per més, però 30 centímetres més petit, això no té importància en un tan gran. 

En el marc de la seva obra, recordem que estem parlant amb un dels referents del mosaic contemporani. Aquest mural formava part del conjunt de la seva obra? Era una peça diferent del que vostè estava acostumat a fer?
Jo crec que és una obra diferent. Jo soc molt crític amb la meva feina i aquesta era una de les obres que més m’agradaven. Aquí hi havia una cosa que es veia de seguida: el propietari em va obligar a posar-hi la marca de la fàbrica, que era una nena dins d’un bidó. Fins i tot una persona que no entengui d’art veu que allò és un nyap. Però aquell any m’havia casat, anava una mica fluix de rodes i vaig pensar: «Si no poso aquesta peça, no faré l’obra». Aquella peça suposava uns diners i vaig dir: «Bé, mira, quan pugui ja trauré el que molesta». Ara, evidentment, la rèplica no la portarà.

“Quan vaig veure allò, estava clar que ja era insalvable”

I sentimentalment, com va rebre la notícia que el mural s’havia de tirar a terra?
És trist. I, a més, si hagués estat possible salvar l’obra, hauria estat molt complicat. Era complicada de salvar perquè es va fer amb ciment gris, que era molt fort, i amb calç de marada, que era una cosa antiquada. Era una mena de terròs de calç que es posava en un viver de fusta perquè la calç era molt agressiva i es menjava el ferro. Llavors hi posaven aigua, deixaven que allò es fes una pasta i l’afegien al ciment perquè fos més flexible i no fos tan potent. Si no, aquell ciment, tot sol, hauria rebentat les ceràmiques. I això es va fer així, i ara el mosaic estava enganxat al mur. Habitualment, aquests mosaics romans i similars es poden recuperar. Es fan servir unes escarpes planes i llargues, es va picant a poc a poc i es va aixecant com si aixequessis una catifa. Però en aquest cas no es podia fer.

Tristor perquè li hauria agradat poder conèixer el destí de l’obra abans que comencés la demolició, no?
Exacte. Quan vaig veure allò, ja n’hi havia molt fet, i estava clar que ja era insalvable. El que sí que m’he trobat és que, per part de l’Ajuntament, hi ha hagut molta voluntat de col·laborar per trobar una solució.

Han trobat facilitats per poder tirar endavant la rèplica?
Sí, totes les facilitats. Jo els he proposat com ho faré i a ells els sembla molt bé. Ara el que passa és que estic buscant els materials i tot el que necessito. Això es farà. I es farà bé. I quedarà molt maco.

S'ha marcat una data perquè estigui fet? 
No, això no puc fer-ho. Això no puc fer-ho. Perquè... perquè, per dir-ho d'una manera, la vida dona moltes voltes. Si no passa res, jo el faré i l'acabaré i el veuré col·locat i a l’Ajuntament de Mataró em donaran una medalla. 

“I moltes de les meves hores, evidentment, no les cobraré. No les vull cobrar”

Quant es triga per fer una obra d'aquestes característiques? 
Molt. 

Molt? Mesos? 
És que hi ha una cosa delicada, per dir-ho d’alguna manera, i és que l’Ajuntament, lògicament, vol saber què val això. I jo, com que estic jubilat —perquè tinc més anys que la tos—, li vaig dir: «Mira, jo el que faig ara és fer un metre quadrat de mosaic i calcular les hores que hi he tardat». I el client, que és l’Ajuntament, em paga les hores al preu que consideri. Crec que és l’única manera lògica i sensata de saber què val el mural. Però això no ho sabrem fins que no faci aquest metre quadrat. Ara encara estic buscant materials. Quan el tingui fet, li diré a la Mariona o al Xavier: «Mira, he tardat tantes hores», a part del que val la ceràmica i els materials. I moltes de les meves hores, evidentment, no les cobraré. No les vull cobrar. Però arribarem a aquest punt. Segurament això passarà d’aquí a un parell de setmanes.

Per tant, vostè ja ha començat a treballar buscant el material...
I a no dormir. He recuperat la sensació de quan no estava jubilat. És molt emocionant, saps? És que el meu ofici és una malaltia. 

 

Sigues el primer a assabentar-te d’allò que passa a Mataró

• Rep les notícies destacades al teu mòbil pitjant aquest enllaç

• Fes clic a seguir i activa la campaneta per rebre les notificacions