L'escriptora mataronina Anna Lleonart publica el llibre ‘Un carrer sense sortida’

L’escriptora mataronina Anna Lleonart publica el llibre ‘Un carrer sense sortida’, editat per Columna. Es tracta d’un relat costumista ambientat a Vilassar de Mar. Està protagonitzat per un barceloní nouvingut que no suporta la vida de poble i es dedica a espiar unes àvies del carrer on s’hi instal·la amb la seva dona. L’autora explica que tots els carrers i espais que surten al llibre son reals, però que els personatges son tots inventats. Explica a l’espai l’Entrevista que les àvies d’aquesta ficció son gent encantadora, o potser no tant. Una misteriosa maleta desencadena la trama d’una novel·la gairebé negra i molt divertida.

ANNA LLEONART, escriptora

Quan escric, m'agrada moure'm amb situacions i em moc amb escenaris coneguts i amb prototips coneguts; em fa sentir molt còmoda. A banda, em diverteix. Com que tampoc tinc aspiracions de que em llegeixin a Nova York, com qui diu, doncs si més, miro que als veïns ens ho passem bé. Llavors, em sento molt còmoda, movent-me en aquests entorns, que els tinc molt coneguts, els tinc molt clissats.

I la història s'havia de desenvolupar en un lloc d'aquest estil, perquè hi ha la confrontació entre un nouvingut de Barcelona, de la Bonanova, que ve així com molt estirat. A Vilassar en diuen els pixapins o els escarbatons, perquè diuen que quan venien els estiuejants anaven amb el seu trajo negre. I la gent de poble, les àvies del carrer, que quan jo hi vaig arribar, al carrer d'en Roig, hi havia moltes àvies que vivien solteres o vídues, i tenien una manera de fer molt maca, molt curiosa.

Sempre m'agrada mostrar les coses una mica caricaturitzant-les. I, òbviament, el personatge del Florenci és una caricatura, està portat una mica a l'extrem, perquè a més aquest senyor és insuportable d'entrada. A mi hi ha gent de Vilassar que m'han dit que fins i tot els ofenia, com pot parlar així aquest home, de Vilassar? I els hi dic que han de llegir una mica més, perquè després la cosa canvia.

El joc que em va fer gràcia és el d'aquestes senyores que jo veia al carrer, que si passaves per allà sempre t'enredaven i acabaves seient-te allà amb elles i xerrant del que elles volien. Són gent encantadora, però potser no és així. I he fet aquest joc. He de dir que els personatges no són reals.